Perca
Perca fluviatilis
La mida habitual quan són adultes és de 25 a 40 cm La boca té petites dents, i a diferència de la sandra no té dents canines. El cos és de color verdós amb 5-7 bandes negres transversals. Té dues aletes dorsals separades, la primera amb radis espinosos. Les aletes anal, caudal i pelvianes són de color vermellós en els adults.
La perca és nativa del centre i nord d’Europa. Va ser introduïda a Catalunya a principis de la dècada de 1980 a la conca de la Muga, i des d’aleshores ha ampliat la seva distribució. Actualment és present també a l’estany de Banyoles, i als rius Ebre i Segre.
Prefereix aigües embassades o de poc corrent, amb vegetació aquàtica. Es reprodueix a la primavera. Les femelles ponen els ous entre la vegetació aquàtica o branques submergides. És una espècie depredadora, que s’alimenta d’invertebrats i alevins de peixos. Per aquest motiu constitueix una amenaça per a les espècies autòctones.
Distribució
Sandra
Sander lucioperca
Peix de gran mida, fins a 1 m de longitud. Té una boca gran amb nombroses dents, entre les quals destaquen uns canins molt desenvolupats Té dues aletes dorsals, l’anterior amb radis espinosos. El cos és de color gris-verdós, platejat cap als flancs, amb bandes verticals fosques
La sandra és originària de la major part d’Europa central i septentrional, Va ser introduïda a Catalunya durant la dècada de 1980, i s’ha expandit notablement mitjançant introduccions il·legals a pràcticament totes les conques.
Viu principalment als embassaments, però també es pot trobar en alguns trams dels rius més grans. S’adapta molt bé a les aigües tèrboles gràcies a la seva bona visió. Té un comportament principalment nocturn i crepuscular, ja que tendeixen a evitar la llum intensa. S’alimenten d’invertebrats quan són joves, i de peixos en edat adulta.
En alguns embassaments es troba en densitats força altes i pot causar una forta pressió sobre la ictiofauna autòctona a causa del seu comportament depredador.
Distribució
