La xarxa hidrològica
Les conques hidrogràfiques de Catalunya ocupen aproximadament el 5,5% de la superfície de la península Ibèrica. El relleu muntanyós de Catalunya produeix un nombre relativament elevat de cursos fluvials, però la majoria són de cabals escassos i irregulars, i que en molts casos tendeixen a assecar-se durant els mesos d’estiu. Quasi tots els rius són de vessant mediterrani, excepte els rius de la Vall d’Aran, que vessen a l’Atlàntic. Hi ha uns 30 grans embassaments, i un nombre elevat d’estanys d’origen glacial a les parts més altes dels Pirineus. També hi podem trobar alguns estanys càrstics, com els de Banyoles, Montcortès i Basturs, i nombroses llacunes litorals i aiguamolls als estuaris dels principals rius.
Els principals rius, de nord a sud, són la Muga, el Fluvià, el Ter, el Daró, la Tordera, el Besòs, el Llobregat, el Foix, el Gaià i el Francolí, que constitueixen les anomenades conques internes. La resta de rius corresponen a la conca de l’Ebre i a la conca de la Garona. La conca de l’Ebre inclou el tram final del riu Ebre i la conca del Segre, amb els seus principals afluents, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana. La conca de la Garona està situada en l’extrem nord-occidental i, tal com s’ha dit, és de vessant atlàntic.
Distribució de les espècies
Les aigües continentals inclouen una gran diversitat d’hàbitats i ambients, com rius i llacs d’aigua dolça, i aigües de transició (desembocadures de rius, aiguamolls i llacunes costaneres), les quals tenen nivells més o menys elevats de salinitat per la seva proximitat al mar. Els principals factors que influeixen en la distribució dels peixos al llarg de les conques fluvials són la temperatura, el pendent i el cabal. Segons les seves preferències ecològiques, cada espècie ocupa uns trams o altres. A les capçaleres el nombre de peixos és menor que als trams mitjans i baixos, prop de la desembocadura. Aquest patró general s’ha accentuat amb les introduccions d’espècies exòtiques, la majoria de les quals tendeixen a ocupar els trams baixos i de temperatures més càlides.
Rius d'alta muntanya
En les parts més altes dels rius, prop del seu naixement, la velocitat del corrent és elevada a causa del fort pendent i les aigües són fredes i ben oxigenades durant tot l’any. El substrat està constituït per roques i pedres grans, amb algunes zones de grava als pous. Els peixos característics són els salmònids, com la truita comuna o la truita irisada en els llocs on ha estat introduïda. Als rius de la Vall d’Aran també hi trobem el cavilat.
Rius de muntanya mitjana
A mesura que el riu perd altitud la força del corrent és menor i la llera està constituïda bàsicament per còdols i graves, encara que també podem trobar algunes roques i àrees de sorres. En aquestes aigües les espècies més típiques són el barb de muntanya (als rius des de la conca del Besòs cap al nord) i el barb cua-roig (des de la conca del Llobregat fins a la Sénia, incloent-hi la conca de l’Ebre). També s’hi poden trobar la madrilla, la bagra, el llop de riu i, entre les espècies introduïdes, són freqüents els verons i els gobis.
Trams baixos
En els trams més baixos dels rius el corrent de l’aigua és lent o moderat i experimenta un major escalfament durant els mesos d’estiu. El canal fluvial és més ample i a vegades adopta un patró meandriforme. En aquests trams el nombre d’espècies sol ser més elevat. Entre les autòctones, les espècies més típiques d’aquests ambients són el barb de l’Ebre i la bavosa de riu, encara que també la bagra i la madrilla hi poden ser abundants. Els peixos introduïts freqüents en els trams baixos dels rius són, entre d’altres, la carpa, la perca sol i l’alburn.
Estuaris
Les desembocadures dels rius formen estuaris, deltes, aiguamolls i llacunes litorals. En aquestes zones l’aigua dolça dels rius es barreja amb la del mar, formant uns ambients de salinitat variable i d’aigües bastant càlides a l’estiu. Les espècies que més hi abunden són les llises (mugílids) i l’anguila, i també són l’hàbitat típic de dues de les espècies més amenaçades de la ictiofauna de Catalunya: el fartet i el samaruc. La gambúsia i la carpa solen ser les espècies introduïdes més esteses en aquests ambients.
